Ha estat un camí d’ensurts, més o menys crus.
Quan miro els records, sento que van ser els moments de perill que em van donar el missatge de que la meva llibertat calia protegir-la amb molta cura, prevenint-me del que podria succeir, i encara i així, més situacions em van empaitar.
Un grup de nens més grandets, a l’espai de jocs juvenils del parc.
Aquell dia, vaig arribar a assaig de ball de jotes, i m’ho vaig trobar tancat. Era a prop del parc. Com nena d’onze anys, vaig desitjar jugar una estona. Quan estava a punt de gaudir-hi, uns nois em van agafar per les cames, però jo vaig fugir, ficant-me entre matolls. Sort que vaig poder evitar el que podia haver patit, però mai més vaig gosar anar a aquell racó del parc, on sempre recordo el fet d’aquell moment. Sort que a sota de les faldilles portava aquells elàstics blaus que ens feien servir per la gimnàstica.
No puc refer records, però pot ser que degut a aquell ensurt, que no vaig compartir amb ningú, fos la raó de deixar de costat aquella activitat.
labrysmoom 